El Kurdistan amb Catalunya (I – Bakur)

Idees-força del Confederalisme Democràtic de cara a construir una força revolucionària a Catalunya

“(…) com podríem alçar el vol cap a l’univers d’allò que anomenem la “vida lliure”, basat en la integració dels sentits, per a que la vida torni a ser colmada amb les nostres utopies i la seva màgia, que són aspectes expulsats i aniquilats en la vida moderna capitalista, sota l’absoluta hegemonia de les estructures materials.”

“(…) els motllos de la vida moderna capitalista treuen tot el sentit a la vida, són un intent de defugir la mort, degut a que aquests motllos han acabat amb tot lo sagrat, portant-nos a una era de constant mort i dia del Judici final, arrancant a la vida tots els seus aspectes màgics, conmovedors i poètics.”
Abdullah Öcalan[^1]

[^1]: Abdullah Öcalan, “Manifiesto por una civilización democrática”, Tomo I.

Introducció

L’objectiu d’aquest text és el de contribuir al desplegament de la vida lliure, de la vida autònoma i comunal, per a recuperar les pràctiques i narratives que ens ajudin a construir a Catalunya i arreu una força revolucionària capaç de posar fi al sistema injust i indesitjable sota el qual vivim i de donar peu a la creativitat de les formes de vida no sotmeses a aquest. Com diuen les companyes kurdes, la millor forma de solidaritat amb la seva lluita es construint un moviment revolucionari a Europa, i aquest text pretén respondre a aquesta sol·licitud.

Per això, basant-nos en la nostra experiència a Catalunya i al Kurdistan, farem una anàlisi de la lluita kurda a la regió del Kurdistan anomenada Bakur (“nord” en kurd), situada dins les fronteres de l’Estat turc, dels seus punts forts i febles, mitjançant la qual puguem fer autocrítica de les diferents iniciatives, projectes i moviments que estem desenvolupant a Catalunya.

Creiem que tenim molt a aprendre d’aquest moviment, dels seus 40 anys d’història de praxis revolucionària, que ens pot ser realment útil per donar resposta a moltes mancances i problemàtiques que patim a les lluites que es desenvolupen a Catalunya que impedeixen que puguem esdevenir una força capaç de proposar realment una altra forma de viure i organitzar-se alternativa al sistema imperant.

Cal assenyalar, a més, que les reflexions que en aquest text plantegem s’han nodrit també dels debats que d’ençà que vam tornar hem realitzat amb nombroses companyes que treballen colze a colze amb nosaltres, i que per tant prové de quelcom més gran que les idees de dues persones.

Per simplificar el text, utilitzem sovint el terme “sistema”. Quan parlem de sistema, ens estem referint a l’estructura social hegemònica del món on vivim, basada en jerarquies i concentració del poder en poques mans, en acumulació dels recursos productius en les classes altes i els països del nord, i despossessió i espoli de les classes baixes i els països del sud. Parlem que uns pocs decideixen per tota la majoria. Parlem d’un món en el que hem de donar per assumides les coses tal com són, tal com eren des que vam néixer, i en el qual sortir de la norma implica rebuig, pressió o mort social.
Per sistema ens referim a sistema capitalista, a sistema d’Estats-nacions, a sistema patriarcal, a statu-quo. Per sistema ens referim també a nosaltres mateixes, als valors individualistes i competitius pels quals ens regim, al sistema que portem dins i que reproduïm en les nostres actituds, feines, pràctiques, relacions, etc.

Context: enmig de les clavegueres del sistema sorgeix la tercera via kurda[^2]

[^2]: Per saber més sobre la història i context de la lluita kurda recomanem el llibre “La revolució ignorada” (editorial Descontrol, 2015).

L’Orient Mitjà. Territori poblat per àrabs, turcs, perses, kurds, armenis, assiris, jueus, etc., una potent diversitat cultural i religiosa que ha sobreviscut els embats del «progrés». Al mateix temps, es tracta d’un territori d’alt valor geoestratègic per la seva situació entre Europa, Àsia i Africa, i per tenir les reserves de petroli més importants del planeta. En el sistema en què vivim, basat en el consum creixent de recursos, així com la competició, espoli i acumulació dels mateixos en poques mans, aquesta riquesa i valor ha suposat un continu anar i venir de guerres. En els darrers anys, nombrosos conflictes hi han estat instigats per part de les potències liderades per Estats Units, d’una banda, i per Rússia-Xina, de l’altra, en la seva guerra pel control de la zona i dels seus recursos.

A la trinxada població local se li han presentat dos grans tipus d’opcions aparentment contraposats, però que en el fons acabaven suposant tant l’un com l’altre la guerra i la submissió al sistema que la provoca. D’una banda, la primera opció és atansar-se obertament a les grans potències. De l’altre, alimentades per l’odi a occident i a la seva colonització, sorgeixen les vies del fonamentalisme. Contràriament al que podria semblar, aquestes segones vies també són instigades des de la pugna pel control de la zona per part de les grans potències (Estats Units i Europa, Rússia i Xina), així com des del complex entramat de pugnes de les potències regionals (Turquia, Aràbia Saudita, Iran, Israel…). Quan una potència o grup de potències controla molt una zona, les potències contràries hi afavoreixen el fonamentalisme i els conflictes ètnics per a desestabilitzar-la i obrir-hi possibilitats de més control per part seva. En aquest joc macabre, el resultat sempre acaba sent la desestabilització de la zona, és a dir, la guerra i la barbàrie.

Be, sempre no. Existeix una tercera via, quan el poble s’organitza per autodefensar-se del joc macabre de les elits. I l’intent més potent d’això, amb diferència, té com a epicentre la cultura kurda. Sent una ètnia especialment comunitària i dispersa, els kurds han rebut de totes bandes, com a minoria ètnica als diferents Estats on ha quedat confinada la muntanyosa terra on viuen. Al mateix temps, tanmateix, han anat desenvolupant una profunda cultura de resistència vers les estructures estatals i la seva repressió homogeneïtzadora, a mesura que aquestes avançaven. Això ha permès que pervisqui la seva cultura fortament comunalista, i que d’una forma molt àmplia tinguin clar que l’Estat, el Capitalisme i el Patriarcat tenen un origen comú i constitueixen un sistema d’organització social que aboca a l’abisme les seves comunitats, la seva cultura i la natura que l’acull.

El pal de paller d’aquesta tercera via ha estat el PKK, una organització nascuda el 1978 amb l’objectiu d’alliberar el poble kurd. Servint-se dels principis de la clàssica teoria marxista-leninista, buscava aconseguir-ho a través de la construcció d’un Estat Socialista kurd. Després d’un llarg i convuls període de formació, però, la organització s’adonà que els seus nombrosos problemes interns i externs (lluites intestines, conflictes armats estancats…) provenien d’estar utilitzant un paradigma erroni. El 1993 encetaren, després de declarar un alto al foc unilateral, un període d’autocrítica, reflexió i formulació d’un nou paradigma que s’ajustés als seus objectius.

En aquest període, que durà més de deu anys, dues veus tingueren especial importància dins el PKK: el moviment de dones, que posà sobre la taula la importància del Patriarcat dins l’aparell opressor al qual volien fer front, i la del president del PKK Abdullah Öcalan, que va fer una tasca d’anàlisi a fons de l’experiència revolucionària fins llavors, de recerca històrica i política, i de formulació del nou paradigma anomenat Confederalisme Democràtic, on tingueren especial influència les idees del pensador llibertari americà Murray Bookchin[^3].

[^3]: Una introducció al pensament d’aquest autor el podeu trobar al llibre “El municipalisme llibertari” de Janet Biehl.

La idea d’Estat-Nació kurd fou rebutjada, doncs per ser construït necessitava la homogeneïtzació de la població, fet que implicava repressió a les minories, i per tant comportava els mateixos problemes dels quals volien fugir. Així, enfront de la visió d’una societat construïda de forma centralitzada (ja fos des de l’Estat o des d’una vanguàrdia revolucionària) calia desenvolupar un model de societat descentralitzada, autocronstruïda, on cada part d’aquesta s’organitzés per sí mateixa i s’unís a través d’una confederació de comunitats. El Confederalisme Democràtic es tracta, a més, d’un model que va més enllà dels interessos de l’ètnia kurda per proposar una solució de fons de pacificació de l’Orient Mitjà i de construcció d’un món on la diversitat sigui una riquesa i no un problema.

La nostra experiència

Som dues persones amb trajectòries diferents, però conviccions semblants. Descontentes amb el model de vida que se’ns imposa, sensibles davant el patiment i les injustícies que aquesta vida suposa arreu del planeta, hem buscat respostes i hem estat influïdes per diferents experiències, idees i veus, com ara l’anarquisme a Catalunya de principis de s. XX, la proposta de la Democràcia Inclusiva^4, la del Municipalisme Llibertari, els nostres experiments de vida comunitària i treball col·lectiu per l’autonomia… És així com hem arribat a dues àmplies conclusions:

  • les nostres crisis internes i socials tenen com origen estructural el fet que uns pocs, però molt organitzats, decideixen per tota la resta, privant-nos de la possibilitat de respondre a la pregunta «com volem viure la vida?» per nosaltres mateixes.
  • en la nostra quotidianitat seguim reproduint inèrcies de competició, egoisme individualista, etc. que dificulten poder organitzar-nos per respondre conjuntament aquesta pregunta.

Fruit d’això, ja fa uns anys que, defugint el derrotisme imperant, intentem construir, des de l’àmbit local però mirant globalment, un altre model de vida, apostant per la creació d’autonomies regionals (i comunitats en sentit ampli) en confrontació amb l’ordre establert. Front al paradigma de fragmentació promogut pel sistema actual (família, oci, treball, lluita, natura… cada dimensió de la vida compartimentada, separada de la resta), busquem integrar les diferents vessants de la vida i la lluita, posant al centre la idea de comunitat i d’autonomia. Així podem fer que es retro-alimentin els processos d’alliberar-nos de les dependències del sistema i de lluitar per canviar-lo. Som partidaris, a més, de defugir el narcicisme revolucionari que ens fa centrar-nos en el que ens diferencia dels altres en comptes del que ens uneix, i per tant busquem connectar-nos entre els diferents projectes que lluiten en la mateixa línia.

Aquesta és la perspectiva que ens ha empès a anar a Bakur, on fa anys que s’hi desenvolupa un moviment que adopta aquesta posició radical i alhora ha sabut connectar amb una gran majoria de la població, i que ens mou ara a traslladar les reflexions que aquesta experiència ens ha inspirat. Trobàvem interessant començar visitant el moviment a Bakur enlloc de Rojava perquè la situació és més similar a la que patim a Catalunya, al tenir un Estat omnipresent que tracta per tots els mitjans d’impedir que ens puguem organitzar. També ens semblava important perquè el PKK i el moviment té el seu origen en aquesta regió.

Des que el vam descobrir ens ha semblat un referent i hem decidit anar-hi per aprendre’n directament i establir-hi vincles. No obstant això, cal dir que les dificultats que hem trobat no han estat pas poques: no hem sabut trobar gaires ponts a disposició entre els moviments de Catalunya i els del Kurdistan; ben poca gent sap anglès i nosaltres tot just començàvem a xampurrejar la llengua kurda; va caldre un període d’adaptació a un context ben diferent, amb un clima de guerra de baixa intensitat, etc. A la vegada, però, l’enorme hospitalitat kurda i la voluntat de fer vincles entre lluites ha jugat al nostre favor i el viatge ha estat una experiència molt enriquidora, de la qual hem tret molta inspiració.

Crítica i autocrítica

Aquesta és la primera idea a ressaltar del moviment kurd, descrita per la seva gent com «la font de la nostra força». Acceptar que estem malament no ens ha de portar al derrotisme, sinó a la voluntat de millora, d’aprendre. Així, si ens predisposem a replantejar-nos, a exposar-nos al canvi, a no donar res per descomptat, el procés revolucionari esdevé un procés de provar, experimentar, equivocar-se, rectificar… i, de retruc, evitem caure en dogmes o idees inamovibles. Per aquí també va el «caminar preguntando» del zapatisme, un altre moviment que no per coincidència és punter pel que fa a construir altres mons.

Dit així podria semblar fàcil, però el cas és que la crítica i l’autocrítica són capacitats que no s’ensenyen a les escoles, entre altres coses perquè el sistema actual en va ben faltat. Enfront d’això, el moviment kurd s’ha pres molt seriosament la necessitat d’aprendre-les i practicar-les, i ha desenvolupat i arrelat dins seu una metodologia de cercles de crítica i autocrítica. Aquesta dinàmica és realitzada quotidianament, per part de qualsevol agrupació o sub-part del moviment (des dels professors de les escoles fins les guerrilles), en acabar qualsevol activitat o període. Tot i que hi ha variacions segons el context, bàsicament consisteix en: una per una, les persones participants s’aixequen i fan autocrítica de la seva actitud i accions durant el període i, abans de passar a la següent persona, reben també les aportacions crítiques constructives per part de les seves companyes, evitant entrar en dinàmiques de rèpliques i contrarrèpliques (on sol sorgir l’ego i perdre’s el clima de millora personal). Aquí l’adjectiu «constructiu» és molt important, i fa referència al fet de connectar la crítica amb com el sistema afecta el nostre fer i a les propostes de com millorar la nostra actitud. A més, aquesta pràctica va més enllà d’allò personal i queda en molts casos transcrita per tal de beneficiar tot el moviment, de manera que algunes persones que el lideren, com Öcalan, han pogut fer estudis dels patrons psicològics que s’hi repeteixen i que es troben al darrera de molts dels conflictes que l’afecten, així com les maneres de millorar la forma d’abordar-los.

La centralitat d’aquest tema en el moviment kurd permet entendre millor com va ser capaç d’adonar-se als anys 90 que no s’estaven fent bé algunes coses i que calia un període de replanteig, que finalment va permetre abandonar l’antic paradigma marxista de l’Estat-Nació socialista kurd, per adoptar un paradigma radicalment diferent com és el Confederalisme Democràtic.

Aquesta predisposició a desenvolupar la crítica i l’autocrítica contrasta força amb els moviments a casa nostra, on hi solen haver moltes veus que fins i tot rebutgen la idea de criticar o de «jutjar» les persones. A la vegada, ens costa fer crítiques constructives, i tendim a fer bàndols i posar-nos moralment per sobre de les altres persones, és a dir, a “condemnar-les”. Així, jutjar pot ser entès com un acte de crítica constructiva totalment necessari per millorar-nos com a persones i fer la revolució, i el problema és més aviat condemnar. Entenem la diferència entre ambdós conceptes en l’actitud acollidora, dins de les nostres possibilitats, davant les parts fosques o complicades que totes tenim, buscant també comprendre el context i història de cada persona. Fer crítiques sense sentenciar l’altra persona (en la línia “tu ets tal, i mai podràs canviar”) ni rebutjar-la o excloure-la. Sabem que això no és fàcil, doncs estem lluny de saber tractar amb totes les realitats que arribem a viure al ser humanes. Per això és part ineludible del procés l’aprenentatge a tots els nivells i la posada en comú de les infinites realitats que som.

La crítica, en el fons, es tracta de posar en moviment i en contacte uns valors sobre el com viure. És quelcom necessari si volem construir vides comunes. Les companyes kurdes donen molta importància a trobar-nos en els valors, al contrari d’algunes visions relativistes basades en la idea de que “cadascú té la seva veritat” i no tenim dret a qüestionar-les, plantejament clau per a l’imperi de l’individualisme i la renúncia a viure amb ètica i coherència. Quan rebem una crítica estem rebent uns valors als que no estem parant prou atenció, en les nostres pràctiques i actitud. No es tracta de fer una crítica des del “amb tu no”, sinó des del “i nosaltres com?”.

L’autodefensa i la muntanya

Si bé hi ha alguns intents inicials a les grans ciutats kurdes, el moviment s’origina a les muntanyes. La raó d’això és que la muntanya, com a element físic on el terreny és irregular, és difícilment controlable pels Estats i els seus exèrcits i, per tant, un lloc de protecció per les altres formes de viure. Així, va ser a les muntanyes del Kurdistan on els kurds van poder constituir-se com a força revolucionària, entrenant-se i formant-se ideològicament, fent incidència a les zones més rurals, i adquirint així capacitat d’autodefensa.

Precisament, una altra base del moviment és que per poder lluitar i construir un altre model primer cal ser capaç d’autodefensar-se. El concepte d’autodefensa, que als inicis era bastant restringit a la lluita armada, s’ha anat desplegant molt més enllà fins al punt d’afirmar que “totes les parts de la vida poden ser formes d’autodefensa”: disposar de recursos col·lectivitzats és autodefensa front a la violència econòmica que rebem en forma de precarietat, que les dones s’organitzin i creïn les seves pròpies estructures és autodefensa front a la violència patriarcal, etc. D’aquesta manera es trenca amb la típica dicotomia entre construir i destruir, com en una rosa (“teoria de la rosa”, així ho anomenen ells): per fer créixer quelcom bonic calen espines per protegir-se.

Aquesta capacitat d’autodefensa implica:

  • Empoderament a tots els nivells per defensar allò en què creiem.
  • Organització per part de les persones oprimides per ser fortes davant l’opressió, superant la postura de víctima desemparada o depenent de les estructures estatals.
  • Específicament, els grups més damnificats pels sistemes de dominació (com, per exemple, les dones, les minories ètniques…), quan s’organitzen entorn i enfront l’opressió específica que pateixen, poden participar en les estructures més aglutinadores des d’una posició d’empoderament, mentre que els individus no organitzats són més vulnerables.
  • Aconseguir la seguretat per confrontar l’opressor (també el que portem a dins) des d’una posició integradora, i obrir vies per a que passi a ser un company enlloc d’un enemic.

Compromís revolucionari

Només farem una petita introducció a aquest apartat que desenvoluparem més en un següent article sobre Rojava i Catalunya. Després de la convivència amb les companyes kurdes i de conèixer la història del seu moviment, estem més fermament convençudes que mai que sense com a mínim un nucli de persones totalment compromeses en dedicar les seves vides a acabar amb el sistema i construir una alternativa, no hi ha possibilitat d’assolir l’èxit.

Què vol dir aquest compromís revolucionari? Parlem d’un compromís en el que s’arriba a posar per davant el treball per la transformació social que la pròpia vida individual i privada. Les companyes que agafen aquest compromís renuncien fins i tot a tenir família o possessions pròpies i es dediquen de ple cos i cor a lluitar per canviar el món.

Potser no cal arribar a aquest punt, principalment perquè dubtem que estem preparades per quelcom així, però sí que cal desmuntar moltes idees amb les quals ens limitem i autoenganyem, com per exemple la idea que per poder treballar pel col·lectiu primer necessitem estar bé amb nosaltres mateixes. Les companyes ens diuen que això és fals, doncs mai arribarem a estar bé individualment si el nostre entorn, la nostra comunitat i la nostra societat no estan també bé. Per tant, el nostre treball s’ha de desplegar a la vegada en ambdós fronts. La nostra experiència política i comunal ens confirma aquesta idea, doncs predomina el posar les nostres necessitats individuals per sobre de les necessitats col·lectives, amb el resultat que poques vegades ens trobem amb companyes que estiguin disposades a assumir el compromís que cal pel treball que ens toca realitzar.

Pluralisme radical

Vivim en un món on les diferències entre nosaltres s’utilitzen per posar-nos en contra. Aquest panorama és caldo de cultiu per a l’aparició de tot tipus de fonamentalismes. Tancar les portes als altres, crear bàndols o no integrar les diferències probablement no servirà perquè els reaccionaris deixin de ser-ho i farà que n’apareguin de nous. El moviment kurd, enmig d’una guerra entre moltíssimes faccions a l’Orient Mitjà, es troba forjat sobre el fonament del pluralisme radical, amb la voluntat ferma d’integrar les diferents realitats i formes de vida damnificades pel sistema en un sol moviment. Això porta a l’evidència que aquesta cosmovisió no hi cap dins les fronteres de cap Estat. En paraules d’Öcalan: “L’Estat-Nació en la seva forma original apunta a la monopolització de tots els processos socials. Ha de lliurar-se de la diversitat i la pluralitat, en un enfoc que porta a l’assimilació i al genocidi. (…) assimila tot tipus de cultures i idees espirituals i intel·lectuals per preservar la seva pròpia existència.”4 L’Estat, per la seva existència, requereix exercir l’opressió política, cultural, militar i econòmica contra el conjunt de la societat que regenta.

Aquest esforç per integrar vol dir també donar cabuda a les diverses formes i graus d’implicació que poden existir, per tal que tothom trobi com ser-ne part, evitant les postures de superioritat o confrontació per les diferents formes d’aportar al canvi, en la línia de la crítica constructiva que hem explicat anteriorment. Així s’aconsegueix una multiplicitat de tàctiques que, coordinades entre sí, doten al moviment d’una força transformadora immensa.

La potència integradora d’aquesta cosmovisió revolucionària dista molt del panorama que ens trobem dins els nostres “moviments”, amb grups que treballen per interessos i lluites concretes de forma fragmentada (sovint estancat-se -o acomodant-se- en relacionar-se amb un mateix grup o tipus de persones, que solem anomenar “guetto”), sense veure les causes comunes dels sistemes de dominació que ens travessen. ONGs que sustenten formes de neocolonialisme, moviments pels drets LGTB que cauen en aspiracions burgeses, independentismes estatistes, capitalismes verds, defenses del consum ètic sense mirar en què es treballa, moviments antirracistes pro-assistencialisme estatal (i paternalista), feminisme(s) institucional(s), anarquismes individualistes… Darrere d’això hi ha gent amb molt bones intencions, sensibilitats importants per a la construcció d’altres mons i piles de feina. Cal un diàleg col·lectiu, reconèixer-nos, integrar totes aquestes lluites en un moviment comú que apunti al sistema actual, amb les seves estructures de concentració de poder i els seus mecanismes d’assimilació, com a causa de tots aquests problemes; trobar-nos i aprofitar tota aquesta creativitat transformadora en una cosa comuna, quelcom que pugui arribar a tenir la força per reinventar les formes de viure.

Pragmatisme (i religió)

La història de la lluita kurda està marcada per alguns girs ideològics (i ètics) molt importants, vertebrats pel paradigma de la integració: un exemple, que no coneixem suficient, va ser la relació que el PKK tenia respecte les tribus, forma d’organització tradicional entre els kurds, al passar de perseguir-les, per considerar-les feudals i conservadores, a tenir la visió constructiva d’aprofitar i aprendre de tota la tradició comunalista que les caracteritza.

Un altre exemple determinant va ser la religió. Al començament es tenia una concepció marxista de la mateixa, degut a la qual va ser perseguida pel moviment. Les religions, com la musulmana en el seu cas, han estat utilitzades com a instruments per enemistar a persones i pobles, construint dogmes i doctrines, dotant de poder diví als oligarques-patriarques del moment; les seves vides ostentoses sostingudes sobre la dominació i la violència als pobles als que se’ls hi havia cooptat el(s) Deu(s).

Aquesta postura dels principis del moviment kurd, a part d’estar encabida en una altra forma de fer religió com era l’estalinisme, alimentava els fonamentalismes, ja que es confrontava amb les creences espirituals de la major part de la població. Això donava peu a enfortir encara més els dogmes inamovibles de les visions fonamentalistes, que com sabem es caracteritzen per voler imposar la seva forma de pensar o viure com a única admissible.

Avui en dia, en canvi, la posició de les kurdes davant la religió és radicalment integradora. Les companyes del “Congrés de les Dones Lliures” (KJA) ens explicaven que, des de les acadèmies, on desenvolupen allò que anomenen “jineologi”, estudien la història de les religions. I en aquesta es parla que les religions, en el seu origen, es tractaven de moviments populars, construïts des de baix i contra sistemes opressors. Els profetes com Mohammed o Jesús eren revolucionaris -i místics- de la seva època. Les companyes deien que hi ha altres maneres de veure -i viure- les religions. Es tracta de pragmatisme revolucionari: segons elles, és absurd anar contra les persones religioses per les seves creences quan aquestes impliquen també valors al voltant dels quals ens podem trobar. En canvi, no integrar-les afavoreix els fonamentalismes que, al cap i a la fi, s’originen també en l’opressió.

Des de fa temps també nosaltres hem rebutjat la religió, principalment la catòlica, com a instrument mitjançant el qual s’ha oprimit molts pobles. No ens agraden les esglésies, ni els capellans, ni el seu Regne de Déu o els seus intents per controlar els nostres ventres. Per això rebutgem tota institució eclesiàstica. Però reconeixem l’existència en la nostra història de pràctiques i vides que es consideraven cristianes (heterodoxes, heretges, paganes) que s’apropen molt a la “utopia comunal” que a vegades imaginem, com els moviments mil·lenaristes de l’Edat mitjana o el cristianisme primitiu. Podem distingir entre les institucions que s’han aprofitat d’unes creences per enfortir elits, i les experiències particulars d’altres cristianismes des de les bases de les seves vides i des d’una autonomia espiritual.

Així mateix, amb els temps que corren pel que fa al fonamentalisme islàmic i el desconeixement immens que tenim sobre la religió musulmana i l’Alcorà, busquem referències de lectures inspiradores del mateix, com la que fa l’autor Abdennur Prado en el llibre “El Islam como anarquismo místico” introduint-nos en la praxis profètica i la vida comunal dels primers adoradors d’Al-lâh. En aquest llibre ens parla de la idea de l’anarquisme místic, i de l’islam en el seu origen com a exemple del mateix. Volem buscar els punts de connexió amb les persones musulmanes d’una forma crítica i des d’una voluntat de coneixement, per no caure, d’una banda, en tòpics que alimentin la xenofòbia ni, de l’altra, en postures “bonistes” tant de moda entre l’esquerra que invisibilitzin les vessants opressores i patriarcals que es manifesten des d’alguns enfocs islàmcs.

Les persones han construït creences  al llarg de la història com a formade relacionar-se i relatar-se tot allò inexplicable de l’existència i tot allò que mou els cors de les persones i la vida; han tingut experiències místiques i d’unió amb el tot, trobant maneres de viure la vida i la mort que les elevaven per sobre del sense sentit que sembla que ens rodeja. Les inquietuds de l’ànima a vegades han trobat inspiració en l’origen de les religions que ara ens travessen. Volem trobar-nos en tot allò que augmenti la nostra potència revolucionària.

El moviment de les dones lliures

Les persones que escrivim aquest text ens sentim històricament en deute amb les lluites de les dones per la seva emancipació que s’han lliurat sota el nom de feminisme i sense ell.
D’alguns feminismes, com el negre o el decolonial, hem après que des de les lluites occidentals a vegades invisibilitzem o instrumentalitzem les lluites de terres llunyanes, menystenint altres formes d’afrontar els problemes d’opressió de gènere.

Volem començar així fent una crítica a totes aquelles companyes que anomenen feminista el moviment de les dones kurdes. En paraules d’aquestes dones, si s’anomenen o no feministes és una pregunta que els hi fan totes les europees. I la resposta que donen sempre és: nosaltres lluitàvem per l’emancipació de la dona molt abans de saber que existia una cosa que es deia feminisme. Per això, i mentre elles no diguin el contrari, creiem que cal respectar aquesta postura i no ser occidental-centristes. Com entenem que la forma com s’anomenin o deixin de fer-ho no té cap rellevància, sinó que l’important és com i en què estan lluitant, ens remetem a això.

El moviment kurd considera que la dona és el primer subjecte colonitzat de la humanitat. Es remeten a l’estudi de les societats neolítiques, l’origen de les quals es troba precisament a la Mesopotàmia. Relacionen aquesta primera opressió amb totes les que van venir després arribant a la conclusió que, per acabar amb el capitalisme i les jerarquies, cal revertir la dominació sobre les dones que impera en el sistema actual. Per aquesta indagació històrica han desenvolupat una ciència de les dones, que anomenen jineologi, mitjançant la qual pretenen mirar tant el passat com les ciències que avui en dia predominen en l’acadèmia des d’una mirada de la història oculta de totes aquelles que no surten a la història que el sistema ens ha explicat, començant per les dones, superant les visions positivistes i fragmentàries.

Sense revolució de les dones no hi ha revolució, d’una banda, perquè implicaria estar deixant mitja part de la societat fora i, de l’altra, perquè no estaria revertint l’origen fundacional de les estructures jeràrquiques que ara són hegemòniques.

Les dones del KJA amb les que vam parlar mostraven una visió binària de la sexualitat, parlant en tot moment en termes d’homes i dones, sense visibilitzar les altres realitats sexuals que existeixen. En aquest sentit, deien que en general les dones són més generoses que els homes, que les guerrilles no mixtes funcionen millor que les mixtes perquè les dones es cuiden millor entre elles i són menys orgulloses i mes prudents, etc. Vam intentar indagar si es tractava d’una certa visió essencialista, i la resposta que ens van donar va ser que creien que en el cos col·lectiu de les dones s’havien transmès els valors bàsics per la democràcia. El sentit d’aquesta idea és que les dones són socialitzades en valors com les cures i que, per fer la revolució, cal posar aquests valors al centre, en la línia dels feminismes que parlen de posar les cures al mig de la lluita.

El punt fort de la lluita per l’emancipació de les dones kurdes és, com ja hem dit, l’estructura paral·lela no mixta que conforma totes les parts del moviment, des de comunes i consells de barris, fins cooperatives i acadèmies, passant pel seu propi cos armat per l’autodefensa. Les dones són les encarregades dels consells de pau i consens en tots aquells conflictes on el gènere ha estat el factor primordial, com ara casos de violència de gènere. Tenen poder per vetar decisions dels espais mixtes quan els hi afecten particularment. La filosofia d’aquestes estructures no mixtes no parteix només d’una voluntat de crear espais protegits, sinó principalment de l’evidència que per participar en les estructures generals partint d’una posició de subjecte oprimit cal partir d’una organització pròpia. Això vol dir que cada dona en el moviment kurd representa tot el col·lectiu de dones, en el qual fan un treball a fons per deconstruir els rols patriarcals i per indagar què vol dir ser dona, quin és el paper que ha jugat en la història i que pot jugar en l’actualitat per assolir la seva emancipació.

En les converses que vam poder compartir amb aquestes dones, van fer referència en diferents ocasions de forma crítica als feminismes occidentals europeus. La major part de la crítica a aquests feminismes és coneguda per nosaltres: no creuen en una lluita que busqui que la dona arribi a posicions avui ostentades per homes; “no volem ser homes”, en les seues paraules, “no volem ser caps, grans empresàries, capitalistes”. Opinaven que era un problema que la lluita feminista estigués separada de la resta de lluites i poc connectada amb la societat i la realitat de la majoria de dones, que no estigués emmarcada dins un projecte més gran i que només s’ocupés d’assumptes “de dones”.

Una part important de la pràctica que aquestes dones han desenvolupat, mitjançant la crítica i l’autocrítica, ha estat acabar amb el “mascle dominant”, no en sentit físic o literal, sinó en el sentit de la mentalitat de mascle dominant, també la que tenen les dones. Aquest mascle dominant ha estat el subjecte sobre el qual s’ha erigit el sistema actual. Per això, han estat treballant colze a colze amb els seus companys per acabar amb les dinàmiques d’opressió que aquests tendien a exercir sobre elles i les dinàmiques de submissió que elles mostraven en resposta, donant lloc al desplegament d’unes relacions de profunda amistat revolucionària basades en el trencament d’aquestes cadenes.

L’excepció de les minories LGTBI

El moviment kurd dista molt d’estar en una situació en la que, segons els nostres paràmetres, hi hagi llibertat sexual i afectiva. Aquest és un tema delicat i moltes coses que ens costen d’entendre o compartir s’han de passar pel filtre d’estar parlant d’un context molt diferent al nostre. Parlem d’això perquè és una part que, des del nostre punt de vista i amb la humilitat que puguem, creiem que cal criticar.

El context general, com descrivia una companya que escrivia a KurdisCat, és que a nivell social l’única forma de relació sexo-afectiva que s’accepta és la del matrimoni heterosexual. Les relacions fora d’això són rebutjades per la gent més conservadora, i les d”orientació sexual no heterosexual per una part molt gran de la població. Una experiència interessant ha estat conèixer les companyes de Keskesor, una organització LGTBI kurda. Oficialment no pertany al moviment, tot i que les seves membres són al mateix temps membres d’altres organitzacions kurdes i se senten totalment part d’ell.

A nivell pràctic, moltes persones joves són partidàries dels drets LGTBI, i des dels consells de barri les activistes LGTBI reben tot el suport quan són reprimides o atacades. No obstant això, el moviment rebutja integrar aquesta realitat. Les companyes ens explicaven que això es deu, d’una banda, a l’homofòbia existent en la societat kurda, on el patriarcat encara roman molt present i, de l’altra, a una visió estratègica sobre l’assumpte: en teoria, la societat kurda encara no està preparada per assumir aquestes realitats. Quan han tractat d’introduir el moviment o col·laborar-hi han rebut atemptats, i volen evitar que moltes veus a l’Orient Mitjà se’ls posin en contra.

Des de Keskesor estan fent un treball paral·lel d’intentar introduir en l’imaginari revolucionari les visions de la història i de la religió musulmana que integren l’existència i defensa d’altres sexualitats. Comparteixen tots els postulats generals sobre els orígens de les opressions i la triada Estat-capitalisme-patriarcat com allò a destruir. Són, per això, molt crítics amb els moviments LGTBI que hi ha a Europa (reien quan els hi parlàvem de que a l’Estat espanyol els matrimonis homosexuals són legals, mostrant una postura contrària a la institució del matrimoni en si). Intenten fer trobades a les muntanyes amb les milícies, lloc on es forja l’avantguarda de la revolució.

Volem traslladar amb aquestes paraules la inquietud que sentim per les persones de sexualitats i gèneres no normatius al territori kurd, i animem les companyes kurdes a iniciar un diàleg dins i fora de la Mesopotàmia per resoldre com acollir també aquesta diversitat. A més, volem poder qüestionar en les nostres terres si la forma en què estem treballant per trencar amb aquestes opressions és la que ens pot conduir realment a l’alliberament de les mateixes o si, al contrari, correm el risc de no anar més enllà de crear noves identitats desconnectades de la resta, nous productes per consumir, etc.

L’economia com a eina política

El moviment kurd utilitza la dimensió econòmica com una eina per afavorir els seus interessos polítics:

  • Millorant les seves capacitats d’autosustent pel que fa a les necessitats materials. Val a dir que la seva lògica interna va més enllà de qualsevol lògica de l’intercanvi. Hi podem trobar multitud de kurds que van emigrar en el seu moment a Europa i ara envien part del seu sou al moviment (és la seva forma d’aportar, tan vàlida i necessària com qualsevol altra), així com multitud d’actituds de suport mutu entre les persones que l’integren, per tal que funcioni. No n’esperen res a canvi, doncs se senten part de quelcom més gros. Ajudant el moviment s’estan ajudant a ells mateixos, i viceversa. Això es deu principalment a dos factors en sinergia: en primer lloc, que encara és ben present la cultura comunalista kurda; en segon lloc, que el moviment s’edifica sobre quelcom que va més enllà dels interessos particulars, una idea de com construir la vida conjuntament, i el compromís amb ella per part de tantes i tantes persones (algunes d’elles esdevingudes màrtirs) hi crea un clima de confiança i amor.
  • D’altra banda, des del moviment es fa una lectura estratègica de com autodefensar-se de l’espoli capitalista, i com contraatacar-hi. Bàsicament, s’aprofita la seva força política per fer fora les macroempreses capitalistes, que espolien la seva gent, i al seu lloc fer créixer una economia cooperativa desenvolupada entre persones polititzades i compromeses amb el moviment, i articulada amb aquest.

Un exemple il·lustratiu que ens van explicar és el cas del carbó a la zona de Cizre. La situació de les explotacions d’aquest mineral a la zona fa uns anys era que dues macroempreses turques s’emportaven la majoria dels beneficis de l’extracció, mentre que la resta era portada per multitud de petits productors. Davant d’aquesta situació, la branca econòmica del moviment kurd va pensar que podien actuar per treure’n partit. D’una banda, van iniciar reunions amb els petits productors i els van convèncer d’ajuntar-se i formar una cooperativa lligada a les assemblees locals i al moviment. De l’altra, van anar visitant totes les assembles de barri de la regió per explicar l’estratègia i proposar que la gent dels barris deixés de comprar carbó a les grans empreses turques i passés a comprar-ho a la cooperativa. La gent del moviment, és a dir, l’àmplia majoria de la població de la regió, va seguir les consignes i van aconseguir disminuir significativament els beneficis de les empreses turques mentre es començava a desenvolupar un altre model de gestió del carbó de la zona. Tot això gràcies a tenir una base política d’assemblees de barri des d’on actuar, així com a compartir les idees del Confederalisme Democràtic entre una majoria social àmplia i sentint-se part d’un moviment que busca desenvolupar-les; a això ens referim quan diem que l’activitat econòmica és utilitzada com una eina política, al servei d’un moviment d’arrel política.

Cal afegir, no obstant això, que la lluita en aquesta dimensió tot just s’ha començat a desenvolupar fa uns pocs anys, i generalment en aquells llocs on es veien oportunitats com la de Cizre i el carbó. Al moviment econòmic de Bakur encara li falta rodatge per ser capaç de planificar i teixir una estratègia general.

De nou, observem contrastos amb els moviments a casa nostra, on moltes cooperatives i iniciatives d’autosustent no parteixen, no ja d’un moviment polític potent com el kurd, sinó ni tan sols d’uns objectius polítics concrets. Al no haver-hi aquest substrat polític des del qual partir, al qual nodrir i del qual ser nodrides, queden obligades a seguir les lleis del mercat capitalista per poder sobreviure, si és que ho aconsegueixen. Només aquelles que tenen una massa social de gent darrera que les recolza per quelcom més que el seu interès particular són capaces d’escapar el cercle viciós de la competitivitat capitalista.

A mode de proposta per avançar en aquesta direcció, creiem que seria bo que les nombroses iniciatives cooperatives i d’autosustent (SCCLs, ecoxarxes, monedes socials, cooperatives integrals…) tendissin a unir la seva activitat amb unes idees de transformació social en la línia que proposa el Confederalisme Democràtic, per possibilitar així que un incipient moviment de persones unides per aquests fins pogués recolzar-les, i així integrar la seva tasca en quelcom més gran, consolidant així suports materials per a aquest model de vida diferent en construcció. En aquest sentit, resulten molt pertinents la iniciatives d’autosustent econòmic cooperatiu en l’àmbit local, vinculades a projectes polítics que es basin en la construcció de vincles comunitaris entre les veïnes que habiten un poble, una vall o un barri.

Caldria, a nivell més general, que ens anéssim alliberant de la lògica hegemònica de fer les coses a canvi d’algo, per desenvolupar una lògica del sustent i suport mutu. A la vegada, això implicaria desdibuixar la forma com ens entenem a nosaltres mateixes com a individus separats de la resta, per passar a entendre’ns com una part de quelcom més gran: un moviment revolucionari, la comunitat, la natura…

Conclusió general i propostes

En un context mundial desolador, on la barbàrie sembla que es fa hegemònica i costa veure com fer front al seu enorme poder, moviments revolucionaris com el kurd s’erigeixen com a autèntics tresors, fonts d’esperança en la humanitat que ens empenyen a seguir lluitant allà on vivim, i dels quals podem treure’n excel·lents lliçons revolucionàries.

Tanmateix, seria un error caure en un elogi acrític del moviment, sense veure que té moltes contradiccions internes, com les dificultats per integrar les minories sexuals, com hem explicat, reptes als quals fer front, i que el seu desenllaç no és clar. De la mateixa manera, tampoc té sentit creure que podem exportar el model kurd fil per randa a les nostres terres, doncs precisament una de les virtuts d’aquest és que s’ha sabut adequar al context de l’Orient Mitjà, connectant amb la cultura ancestral kurda i traient partit de les seves especificitats.

El que sí que té sentit, i molt, és atansar-nos-hi, conèixer’l amb profunditat, fer-hi vincles i aprendre’n, de cara a fer la revolució començant per casa nostra. Referents com el kurd (així com també Chiapas, Oaxaca, o el moviment llibertari de principis de s. XX a Catalunya) ens poden atorgar molta més solidesa en la tasca de construir un altre món, però a partir d’aquí la nostra feina continua, i no és pas poca.

De cara a construir una força revolucionària des de Catalunya amb aspiracions de girar la truita al sistema, creiem, per les següents raons, que el cas concret del Confederalisme Democràtic és una gran inspiració i sediment sobre el qual treballar:

  • Prové en primer lloc d’una praxis revolucionària, i es retroalimenta amb ella en una relació dialèctica.
  • Des d’aquesta base experiencial realitza, en bona part gràcies als esforços d’Öcalan, una síntesi de components del pensament occidental i oriental des d’una perspectiva mundial. Això ens pot permetre al mateix temps anar més enllà del pensament dicotòmic-categòric occidental, superant dicotomies que ens han separat com la qüestió del sobiranisme, la qüestió de “construir vs. destruir”… així com la unió des de la pluralitat i sota uns objectius comuns revolucionaris de moviments com el feminista, l’ecologista, o l’antirracista.
  • Actualment s’està desenvolupant amb molta força, la qual cosa significa que el podem visitar per establir-hi vincles i no ens hem d’acontentar amb llegir-lo als llibres, i gràcies a les seves gestes, com les de Kobane o Shengal, està adquirint un notable ressò internacional.

Algunes propostes en aquesta línia a Catalunya serien:

  • En primer lloc, seria prioritari per als propers anys marcar-se la tasca de, tot aprofitant les idees força de la proposta del Confederalisme Democràtic, buscar com podríem adaptar aquestes al nostre context i procés. Es podria començar per la creació de grups d’estudi per al coneixement en profunditat de les idees del CD, que més endavant podrien passar a fer una tasca de recerca i proposta més enfocada al context català. Ja de cara a un termini més llarg, es podria contribuir a la formació d’acadèmies populars en la línia del CD, que reinterpretessin i reelaboressin els coneixements heretats des de la perspectiva de poble, de les colonitzades, de les silenciades, buscant deslligar-se totalment de les institucions del sistema.
  • En concret, seria fonamental l’estudi de la nostra pròpia història, la història del poble, intentant deslliurar-nos de la historiografia feta des de les institucions estatals, que és parcial a favor de la legitimació del sistema actual. Resulta sorprenent i molt enriquidor veure com a les nostres terres tenim un llegat d’institucions i valors comunals i col·lectivistes, que van perdurar fins ben tard (van connectar amb el moviment anarquista de principis del segle XX), malgrat l’ús reiterat de violència de les diferents elits per tal d’imposar un sistema que les privilegiés. Fins i tot podem aprofitar alguns testimonis vivents d’aquest passat, com la propietat comunal de Gisclareny (Berguedà) o, ja una mica més lluny, la quantitat d’aldees gallegues en les quals els seus veïns segueixen gestionant les muntanyes i altres béns de forma comuna. Descobrim d’aquesta manera que la nostra lluita connecta amb la dels nostres avantpassats, i la magnitud del robatori que com a poble se’ns ha fet. Un excel·lent primer pas és el recent treball El comú català. La història dels que no surten a la història” de David Algarra; celebrem poder-ho assenyalar.
  • Ens cal així mateix conèixer a fons la realitat de la societat en què vivim perquè el treball per la revolució ha de ser un treball connectat amb aquesta. Això vol dir integrar-nos en els nostres barris i pobles, conèixer la vida i preocupacions de les nostres veïnes i entendre les diferents maneres en què el sistema ens afecta. Per això cal també acabar amb fetitxismes i guettos que ens fan marcianes als ulls dels demés, doncs si realment volem canviar les coses i construir altres models de vida necessitem ser capaces de ser properes a aquelles persones amb les que haurem de treballar colze a colze, ja siguin les nostres famílies, els veïns “progres” o “carques”, les companyes de feina, etc. Això passa fins i tot per cuidar aspectes com l’estètica dels nostres espais i dels nostres aspectes físics, la forma de comunicar-nos (sense caure en “rebaixar el discurs”) i les accions que prioritzem en cada moment.
  • Cal detectar les agressions que patim, des de les exercides sobre la natura fins la violència econòmica en forma de precarietat o explotació laboral, la violència sobre els nostres cossos o la repressió policial. Així podem focalitzar-nos en crear forces capaces d’autodefensar-se de forma proporcional a les agressions que patim, perquè els projectes i les lluites que construïm estiguin segures i protegides. Per això necessitem formar-nos integralment, des d’aspectes teòrics fins a físics i pràctics. En aquesta línia són interessants iniciatives com el sindicat de barri del Poble-sec, el sindicat dels manters a Barcelona, el Grupo de Respuesta Inmediata de la Federación anarquista de Gran Canaria, els grups d’autodefensa feminista, etc.
  • Treball de gènere a fons, seguint les línies traçades pel moviment kurd, i connectant amb la feina ja feta per part del feminisme revolucionari català. Posar la dona al capdavant de la lluita revolucionària vol dir a la vegada recuperar el paper que a la història hi ha jugat, gràcies a la seva socialització en el rol d’atenció a les relacions, les cures i les emocions de la comunitat, pilars bàsics pel funcionament d’aquestes, i superar la seva relegació a un paper secundari. Òbviament, això implica un compromís amb la qüestió per part de tothom, a través del treball d’uns per sortir del rol d’opressor i de les altres per organitzar-se i deslliurar-se de tot victimisme. Tenim la certesa que el fruit d’aquest treball, com al Kurdistan, pot ser determinantment empoderador per al moviment revolucionari que volem construir.
  • (probablement la més important de totes) Desenvolupament de la crítica i autocrítica en els nostres projectes, a través de diverses eines com els cercles de crítica i autocrítica, així com treball ètic de millora personal i revolucionària, destinat a reforçar el nostre compromís amb aquest camí que ens faci fortes davant els problemes que anirem afrontant. Això inclouria també anar deixant de banda les antigues divisions i etiquetes (com ara “indepes” i “anarcos”), per reconèixer-nos i debatre conjuntament sobre com podem impulsar aquest nou món que volem construir des de Catalunya. El model del CD pot ser un molt bon nexe d’unió en aquest sentit, com hem intentat explicar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *