Esbossos per sostenir una vida comuna. Una mirada a l’economia des de l’autonomia

Esbossos per sostenir una vida comuna. Una mirada a l’economia des de l’autonomia

_NOTA: Aquest text ha sigut editat al març de 2017 per afegir l’apartat Situar al centre la sostenibilitat de la vida. El text original va ser publicat amb data 16-05-2016.

Nosaltres

Fartes del sense-sentit en el qual vivim, estem entre les que decidim organitzar-nos per a fer-hi front, caminant cap a una vida plena, lluny de la que el capitalisme, l’estat, el patriarcat i, en general, la barbàrie que ens envolta ens proposen. Ens adonem que sense reflexió anem donant pals de cec, per això busquem en l’estudi i el debat col·lectius del món actual i de l’historia, un rumb imperfecte, però que ens serveixi com a punt de partida per a poder anar-lo redreçant.

Avui ens trobem reflexionant teòricament amb un ordinador, però demà la nostra eina serà una aixada, una pancarta o una enquadernadora, i és per aquest demà que avui volem reflexionar, perquè el treball d’ahir és el que nodreix les reflexions d’avui.

I volem deixar clar que no estem disposades a posposar els nostres somnis per no haver-nos-ho pres prou seriosament.

Perquè fem aquest text?

Perquè hi creiem, perquè encara que mai pogués ser, val la pena posar tots els nostres esforços en construir un altre món alhora que fem front a totes les adversitats que ens puguin posar traves. Estem determinades a posar sobre la taula propostes fruit de la pràctica i la reflexió col·lectives, que ens serveixin per anar-lo gestant des d’aquí i ara. Aquest text és doncs un esbós trencador amb la quotidianitat imperant que ens deshumanitza i ens manté a uns a costa de l’esclavitud d’altres, que pretén teixir, estripar i esclarir idees de com encarar l’economia d’una manera alternativa, més integradora amb la vida que estem determinades a viure.

Creiem que escriure les propostes que anem treballant ens serveix a nosaltres, per construir amb consciència i autocrítica, i a un nosaltres en moviment, per desenvolupar una estratègia amb visió de conjunt i enfortir vincles.

Constantment ens qüestionem i volem compartir els nostres dubtes, trencar tabús, debatre de manera oberta sobre l’economia que volem i les limitacions ètiques i socials que ens trobem en el camí. Compartir les nostres reflexions i projeccions ens fa millorar qualitativament i consolidar les nostres experiències, alhora que ens permet anar desenvolupant una estratègia per avançar en l’autonomia i fer retrocedir les relacions de dominació i competició predominants.

Tot i així, estem lluny de despendre’ns de les dinàmiques que reprodueix la lògica del sistema de dominació actual, ja que la majoria participem d’uns hàbits que ens fan assentar-nos en la comoditat mental i el benestar material. És per això que volem fer front a la desconeixença de les potencialitats que ens ofereix la cooperació amb els nostres iguals, així com a la falta de propostes de referència que avancin cap a la transformació de la realitat vigent.

A qui va dirigit?

Aquesta proposta va dirigida a totes les que no us conformeu amb l’estat de les coses actual i decidiu organitzar-vos per a construir un món nou i resistir els embats de la dominació actual. A totes vosaltres us animem a compartir també les vostres pràctiques, les vostres perspectives i els vostres somnis i a ajudar-nos a millorar.

A manera d’introducció

Primer de tot volem reconèixer la dificultat que comporta posar paraules a les nostres reflexions i vivències, així com l’ús d’una terminologia determinada, que en molts casos i segons el nostre bagatge, pot contenir matisos determinants per compartir o no determinats punts de vista.

Aquest text té la intenció d’aprofundir en els aspectes materials que contribueixen al sosteniment de les nostres vides. Amb aquesta definició ens referim a tot un seguit de qüestions que podem encabir dins del terme “economia” i tot i ser una definició àmplia, preferim que cadascú inclogui dins d’aquesta esfera allò que s’ajusti a la seva pròpia vivència.

Entenem la manera d’afrontar l’economia com un reflex de la vida i no al revés, és a dir, primer de tot volem decidir com i sota quins valors volem viure, i després afrontar com sostenir-nos en el marc d’aquesta manera de viure.

Actualment, tots els aspectes que conformen les nostres vides estan parcel·lats i separats (el treball, la política, l’oci, l’educació…) i en la majoria dels casos, vinculats a unes pràctiques perpetuadores de la dominació que responen a una mateixa lògica: no ser amos de la nostra vida, ser un engranatge més de la jerarquia, ser subordinats d’una relació de producció, competir per tenir avantatges en la lluita per la supervivència, voler estar més amunt en la piràmide de poder, etc…

Pel que fa a l’economia, a aquesta se li dóna una centralitat extrema i es basa en l’explotació, l’especulació, l’acumulació i l’obtenció del màxim benefici, així com en el consum desenfrenat de béns i serveis i en el malbaratament de recursos; desviant-se del que podria ser el seu significat més integral posant l’èmfasi en la vida comuna. Per fer-hi front, ens cal un canvi profund en la forma de concebre l’economia, basant-nos més en valors comunitaris, per tal de no ser assimilats per les dinàmiques oligàrquiques del sistema actual. Val a dir que la fortalesa d’aquestes dinàmiques és tanta que es fa complicat deslligar-nos-en. Ens aferrem a una materialitat que ens fan creure necessària, que ens fa identificar-nos amb el que tenim o podríem tenir i no ens plantegem despendre’ns-en pel risc social i personal que ens suposa. Ens volen soles per sotmetre la nostra voluntat a través del benestar. Ens han fet dependents del servei de dominació que ens ofereixen estat i mercat; dependents i aïllats individualment per resoldre les qüestions quotidianes sense la necessitat d’entendre’ns i posar-nos d’acord amb l’altre.

A una escala més gran, aquestes dinàmiques es tradueixen en l’economia de mercat, on juga un paper clau la suposada llibertat de comerç i només sobreviuen els que trepitgen als altres, fent-se més grans i més forts; tot és mercaderia traduïda en mitjans, terres, i fins i tot persones que es compren i es venen indiscriminadament. La roda només gira si es perpetua la dominació, dels humans envers la natura, dels uns envers els altres… Tant a escala global (territoris i països pobres sotmesos pels rics) com dins de les diferents zones, trobem el mateix patró d’explotadors i explotats. La globalització d’aquesta jerarquia a la qual ens ha portat la modernitat té associada les pitjors formes de dominació a cada indret del planeta,i és probable que no tingui precedents en la història humana. Cada cop quedem menys territoris, pobles, sectors de població i recursos a explotar, i per tant, la competició és cada vegada més ferotge per a poder mantenir el ritme de creixement necessari perquè el sistema prosperi.

Si tal com va afirmar el geògraf Eliseé Reclus “som la natura prenent consciència de si mateixa”, la separació de les nostres accions del món natural és un dels punts crucials per la perpetuació de l’actual economia i organització demogràfica jeràrquica. Ignorar l’ecologia és ignorar que som part integrant de la natura. És per això que el procés d’extracció i manufactura de recursos pel sosteniment de la vida és inseparable dels efectes que aquests processos de producció generen sobre la natura.

Així, les nostres accions han d’anar en tot moment encaminades cap a diversificar, ampliar i enriquir la vida i la natura, i tot desequilibri parcial (espontani o generat per l’acció humana) hauria de contemplar un pla realitzable per la seva restitució.

Desmuntant els mites històrics que han construït la nostra noció sobre l’economia.

Un dels principals mites creats durant la modernitat, la idea que la moneda es va inventar com a millora dels intercanvis, troc o bestreta, habitualment atribuïda a Adam Smith, diversos autors consideren que és falsa. El mite que en algun moment remot de la història unes veïnes s’intercanviaven una dotzena de gallines per una cabra pensen que no va succeir mai. Aquest fet també és reconegut en l’àmbit acadèmic per molts economistes, però continuen la tradició de mantenir aquest mite als llibres de text, perquè ho consideren “pedagògic”. Des de l’etnografia i l’antropologia s’afirma que mai s’ha conegut cap cultura aborigen que hagi practicat l’intercanvi.

En realitat la moneda va sorgir fa uns 5.000 anys amb l’aparició dels primers proto-estats i imperis agrícoles. El poder militar va tenir la necessitat de gestionar a gran escala el cobrament de tributs dels pobles conquerits (els ciutadans lliures no pagaven impostos llavors, pagar impostos volia dir ser subjugat). Aquesta gestió es va formalitzar amb uns patrons d’equivalència entre totes les coses imaginables que es podien fer servir per a pagar impostos: gra, metalls, bestiar, mobles, etc. La moneda era virtual, un valor respecte a un patró de referència que podia ser un cabàs de mill o una unça de plata per exemple.

Per donar suport als funcionaris dels palaus que gestionaven els impostos i les altres tasques administratives dels imperis, es van anar formant ciutats. I a les ciutats es van mercantilitzar els serveis per aquests funcionaris: tavernes, mercats, etc. En aquest comerç s’utilitzava la mateixa moneda “virtual” de l’imperi. No s’encunyava moneda física, i probablement els comerciants sovint anotaven els deutes dels seus clients que més endavant es pagaven, per exemple en el temps de collita amb gra, etc. No se sap ben bé com funcionava, però es fa difícil d’imaginar que la gent anés pagant el consum del dia a dia amb cabassos de mill o petites quantitats de plata.

La moneda física va sorgir més tard, cap a l’any 500AC, i va ser una altra vegada una innovació militar. El fet d’encunyar moneda va fer possible pagar als soldats “en metàl·lic” i obligar a la població a pagar els impostos en aquesta moneda. Com que els únics que tenien moneda per a gastar eren els militars, d’aquesta manera es va aconseguir que tota la població s’involucrés en alguna part de la logística militar. Per a obtenir la moneda necessària per a pagar impostos calia oferir algun producte o servei que l’exèrcit necessités: armes, transport, alimentació, serveis sexuals, etc. Això va alliberar als governs de la gestió de totes aquestes tasques.

L’ús de la moneda física per als intercanvis entre la població és molt més modern. Sovint durant l’edat mitjana els monarques requisaven totes les monedes per reencunyar-les i l’economia continuava funcionant igual. La majoria de moneda continuava essent virtual, els comerciants s’apuntaven els deutes dels clients i aquests se saldaven en un futur.

El concepte de troc o bestreta és molt més modern. Apareix en casos traumàtics on una població que està acostumada a funcionar amb moneda, de cop no en té. Per exemple a les presons o després del col·lapse de l’economia a Argentina.

És a dir, la història és al revés del que s’explica als llibres d’economia: primer van aparèixer les monedes virtuals, després les físiques, i finalment el troc o bestreta.

Entendre aquesta falsificació de la història ens ajuda a comprendre que el comerç no és una pulsió bàsica, universal, innata de les persones tal com ens volen fer creure. En realitat, fins que les diverses poblacions del món no van ser subjugades per la força de les armes, eren completament alienes a la idea de comerç. L’economia es gestionava o bé de manera comunal, amb recursos comuns, o bé amb recursos privats de cada unitat familiar, o bé una combinació de les dues. Aquests vincles anaven formant i institucionalitzant un esperit d’ajuda mútua, on el fet d’ajudar a l’altre va agafant la categoria de compromís moral.

En contraposició a aquestes cultures populars, la idea del comerç formal, reglat, amb interessos, destrueix tot sentit de comunitat. Al tabular els valors de cada cosa i pagar la quantitat exacta que “val” un producte o servei s’afavoreixen les relacions anònimes. En donar-li un valor al temps, els interessos, ajudar a una persona en lloc de convertir-se en un acte de generositat es converteix en necessitat, en un instrument de poder, d’aprofitar-se de la feblesa circumstancial de la persona, per sovint endeutar-la per sempre i que esdevingui esclava.

Al llarg de la història aquestes dues concepcions oposades de l’economia han conviscut amb diferents equilibris de força: a més relacions comunitàries i d’ajuda mútua, menys presència dels diners i del valor de canvi, i viceversa.

Recuperem la quotidianitat que volem

Encara que regni un tipus d’economia destructora dels valors comunitaris, les nostres vides i relacions quotidianes estan envoltades d’innombrables mostres d’afecte i accions d’ajuda mútua desinteressada, un principi sobre el qual s’ha edificat la vida, molt abans que la dominació esdevingués hegemònica. Avis, fills i néts que es recolzen sota el mateix sostre, amics que s’ajuden quan tenen problemes emocionals, companys de feina que es recolzen per fer front a l’explotació que reben, l’amor i la cura incondicional cap als fills, els que cuiden dels que no es valen per si mateixos,…

Aquesta quotidianitat és la que volem potenciar. És per això que hem decidit anar dotant-nos d’espais de convivència, on compartir misèries i projeccions, on fer comunitat, arrelant en el territori: des d’allò proper fins allò més llunyà i global. Posant tots els aspectes vitals en comú, volem trencar amb la parcialització que se’ns imposa des de fora, trencar amb les tendències exclusivistes de les tribus urbanes de les quals hem format part, per tornar a recuperar el sentit del veïnatge, compartir i posar en comú amb aquelles que com nosaltres viuen al costat nostre.

A la vegada que decidim posar la vida al centre, ens trobem amb les dificultats que comporta cuidar-nos i cuidar de les nostres companyes de vida, grans i petites, amb les mancances ètiques i d’actitud que ens impedeixen donar incondicionalment sense esperar treure rendibilitat individual a cada moment. Així mateix, apostem per treure l’economia del centre i situar-la als marges de la vida comunitària, recuperant els mitjans per sostenir-la de forma autònoma.

Algunes a això li podem dir crear centres de resistència, d’altres viure la revolució ara… nosaltres sovint parlem amb el terme de “transició”. Apostem per una transició on anem assajant i estenent les diverses propostes que fem, i no volem que la idea de transició sigui una excusa per deixar per demà el que podem fer avui, és justament el camí en el qual les fites són també mitjans, camp d’experimentació per encertar i equivocar-nos, i construir el destí de les nostres vides.

Situar al centre la sostenibilitat de la vida

Per sostenir la vida pensem que és fonamental posar al centre les cures, ja que si no tota la resta no és possible. Si algú no tingués cura de nosaltres quan som petits com sobreviuríem? Si no ens organitzéssim per tenir la roba neta, la creació de béns no seria possible…

Creiem que és molt important revalorar les tasques de cura, reconeixent la importantíssima tasca que realitzen actualment sobretot les dones, cuidant infants i vells, tenint cura de la casa, cuinant els aliments…

Però no només volem revalorar-les pensem que és important caminar cap a un repartiment d’aquestes sobretot les que són més pesades, per tant repartir la cuina, la neteja, la cura dels infants i els grans… Això és important per a caminar cap a una societat més justa i també perquè pensem que cal que tothom passi per aquestes tasques per entendre millor el que impliquen, tant per valorar-ho com per tenir una vida més holística.

Un greu error que hem comès sovint és deixar les tasques de cura a l’àmbit familiar i oblidar-les en els altres, pensem que cal tenir-les en compte en tots els espais per tal de poder funcionar millor. Cal generar formes de viure on ens relacionem, cuidem i generem els béns que ens calen per viure.

També volem reconèixer la important tasca que pot tenir la idea de comunal que exposem a continuació en la integració de les cures en el nostre sosteniment. El principi ètic de cadascú segons les seves necessitats i cadascú segons les seves possibilitats, implica que quan hom està malalt, o necessita cuidar els seus fills, el comú el sostingui ja de forma automàtica.

Transició cap a una economia comunal

A les qüestions de si hi ha vida més enllà de la modernitat capitalista, si l’organització de la societat es pot dur a terme més enllà de l’imposició violenta de l’Estat i si el nostre sosteniment es pot garantir al marge del mercat-salari, nosaltres responem que si. La història és un gran riu d’acumulació d’experiències, sabers i avenços ètics, tècnics i espirituals, que constitueixen la mostra inequívoca que la comunitat humana basada en les cures i els afectes, ha estat present al llarg de la major part de la història, malgrat les institucions jeràrquiques de dominació, que han anat contra ella.

Totes les persones tenim la necessitat de garantir-nos unes condicions mínimes per viure i gaudir la nostra existència, ja sigui que ho fem pel nostre compte o ens associem per dur-ho a terme. Si no vivim de rendes, privilegis heretats o ens aprofitem de la plusvàlua d’altres, la dedicació per garantir les nostres condicions materials ha de ser directament proporcional a aquelles de les quals hem decidit gaudir, o dit d’una altra manera, aquelles de les que no ens volem desprendre. La qüestió determinant és de quina manera ho fem i quins passos donem perquè aquestes condicions materials, aquest “benestar”, es pugui assolir cooperant i no competint, construint comunitat i no aïllant-nos, comunalitzant la nostra existència i no venent-nos a les institucions de poder.

Ara mateix molts ens trobem que som partícips de relacions econòmiques que perpetuen dinàmiques dominadores en multitud de contextos, cosa que en molts casos ens provoca frustració i tendim a pensar que no estem essent coherents… Pensem que ens pot ajudar conèixer en quin context s’emmarca cada tipus de relació econòmica que establim per reafirmar-nos que no estem entrant en contradicció, sinó que hi ha una interacció necessària amb la realitat actual, sense oblidar que tenim la voluntat de tendir cap al que és més comú i impulsar iniciatives que ens portin cap a la seva consecució.

Amb les següents esferes, hem volgut definir o catalogar algunes (podrien ser més) de les dinàmiques o iniciatives amb les quals ens trobem en la nostra quotidianitat i que ens poden ajudar a identificar certs objectius parcials en el nostre procés d’elecció i de canvi. La idea del transitar apuntaria cap a la voluntat de tendir cap a les primeres iniciatives de cada esfera, essent conscients que avui en dia sovint hem de coexistir amb quasi totes elles:

A/ Esfera qualitativa: quin tipus de relació econòmica establim?

  1. Economia del regal o del compartir: preval el suport mutu, no existeix equivalència entre el que donem/rebem i la comptabilitat passa a un segon plànol. Cadascú segons les seves possibilitats i a cadascú segons les seves necessitats.
  2. Intercanvi social: s’estableix una equivalència per comptabilitzar els intercanvis, mentre existeix un control directe i reconeixement mutu a l’hora d’establir un acord. La mateixa acció d’intercanvi és generadora de vincles socials.
  3. Transacció mercantil. Hi ha una relació desigual entre el contractant i el contractat, oferent i demandant, i les condicions de compra/venda estan preestablertes. Ambdues parts són en general desconegudes.

B/ Esfera geogràfica: a quina distància o proximitat territorial?

  1. Local. Veïnatge, comerços familiars i mercats locals.
  2. Regional. Mercats i empreses regionals o iniciatives afins amb objectius compartits.
  3. Global. Mercat competitiu.

C/ Esfera de la intencionalitat: amb quina intenció es desenvolupen les relacions econòmiques?

  1. Prioritzar el fet de compartir i redistribuir excedent cap a la comunitat un cop cobert l’auto-sustent.
  2. Sostenir únicament les necessitats pròpies, independentment de quines siguin aquestes.
  3. Fer negoci i acumular guany.

D/ Esfera de gestió: quin tipus de vincle existeix en relació a la participació en el treball?

  1. Horitzontal-igualitària, on tots els membres tenen els mateixos drets i deures, veu i vot, i cadascú participa segons la seva voluntat i capacitats.
  2. Familiar-jeràrquic, on existeix un vincle, a més d’un rang de jerarquia per qüestions familiars, bagatge o longevitat, un poder en desequilibri tot i existir un respecte mutu i una certa capacitat de decisió. Podrien ser els vincles de mestre/aprenent jeràrquics.
  3. Piramidal, només existeix una relació contractual d’empleat, amb capacitat de decisió limitada a les funcions del càrrec.

Com tendim cap al que és més comunitari?

A/ Viure amb menys i posar en comú

Tenim molt endins el fet de buscar-nos la vida individualment en el “mercat laboral”, mentre alguns estan millor posicionats, la majoria precaritzem les nostres vides dedicant un enorme esforç que just ens dóna per reproduir les dinàmiques de consum hegemòniques. Aquesta auto-explotació permanent o intermitent (segons els períodes d’atur) es contraposa amb les accions puntuals i a vegades periòdiques que realitzem per afrontar els excessos de la violència estatal o per estendre la propaganda i l’agitació en els nostres entorns. Les campanyes anti-repressives, dinars o sopars populars, les distris i el merchandising etc. i sobretot, les festes “populars” configuren aquest panorama recaptatori que rapidament torna a alimentar al sistema a través de les multes, l’alcohol o d’altres consumibles que ens ofereixen empreses i multinacionals. Recordem que els diners recaptats vénen de la nostra explotació en el mercat laboral, els recullen les nostres companyes i tornen al mercat. Què podem fer per interrompre aquest cercle viciós?

Podem començar per posar en comú les nostres vides, partint de les nostres possibilitats i de les que ens ofereixi l’entorn. No vol dir que hàgim de viure totes juntes sota un mateix sostre; però sí que hem de buscar els mitjans que ens permetin generar les condicions per anar compartint progressivament més i, així, fer un ús cada cop més eficient dels recursos: com més temps està immobilitzat o inutilitzat un recurs, menys favorable és per la nostra autonomia. Compartir recursos és compartir l’economia, i compartir ens porta a preocupar-nos i cuidar-nos els uns als altres, ampliant l’esperit comunitari i la cultura del compartir.

Perquè tot aquest canvi que proposem tiri endavant, creiem que és fonamental fer una aposta profunda per la simplicitat voluntària, tant a escala individual com en l’àmbit col·lectiu i reduir en la mesura del possible les necessitats materials per poder augmentar les immaterials, com la cura o l’estima mútua. Veiem impossible proposar canvis profunds sense qüestionar el model de vida i de consum.

B/ Zona d’autogestió local (ZAL): catalitzador del transitar

Pensem que ens calen projectes locals arrelats al territori, que integrin l’autogestió material, la recuperació de comunitat i la re-localització; dispersos pel territori però dintre d’una comunitat àmplia. Aquests ens permetran experimentar i viure l’autonomia (no només pensar-la), que és la forma bàsica d’entendre-la, assumir-la i comunicar-la, tant per la part econòmica com per qualsevol altre aspecte de la vida. Pensem que avui en dia ja existeixen zones que d’alguna manera ja estan començant a funcionar amb aquesta visió, en aquest cas el que proposem és enfortir-les i ampliar-les.

No parem de veure companyes que, soles davant la injustícia actual i sense un teixit que doni sentit integral a les seves lluites, opten per reduir dràsticament el seu compromís acomodant-se en l’estil de vida que fomenta l’actual sistema o directament abandonant.

És per això que volem que aquests espais ens serveixin per ajuntar-nos i fer-nos fortes, però sense esdevenir gueto. En aquest sentit veiem fonamental estar arrelades als nostres barris i pobles, teixint relacions entre gent diversa.

La ZAL estaria formada per un conjunt de comunitats i persones d’una zona que decideixen posar en comú una part important de les seves vides per construir una forma de vida en el marc de l’autonomia, en tots els aspectes inclòs el material.

Algunes de les propostes materials concretes per a aquestes zones serien:

-Compartir l’economia, o millor dit, generar una economia que fomenti el fet de compartir: algunes experiències que estem vivint i que ens estan funcionant (amb totes les imperfeccions que sempre ens acompanyen), són les economies comunes. Aquestes es donen normalment en col·lectius que compartim convivència i projecte polític. El funcionament és molt senzill: tot el que ingressem ho posem en un pot i d’aquí cobrim les despeses comunes, incloent la compra i manteniment de mitjans de producció i les nostres lluites, a més del que cadascú necessiti per viure. D’aquesta manera integrem i formalitzem un funcionament basat en el fet de compartir. Cadascú agafa els recursos segons les seves necessitats i aporta segons les seves possibilitats. Coneixem moltes variants d’aquesta proposta; amb sous iguals en comptes que cadascú triï quan necessita, amb aportacions depenent de la feina realitzada. En la mesura que tinguem confiança i estima creiem que val la pena prioritzar aquelles on la confiança sigui el pilar, on cadascú vegi el que pot aportar/necessitar i no prefixar-ho amb sous o aportacions iguals.

  • Col·lectivitzar i més endavant comunalitzar béns: Creiem que és molt important anar generant espais comuns o comunitaris i enfortir-los. En l’àmbit material apostem per anar col·lectivitzant tant mitjans de producció com finques, que inicialment pertanyin al conjunt del col·lectiu que ho gestiona, però que a la llarga, si sorgeix una comunitat més àmplia a la zona (una zona d’autogestió local), que aquesta esdevingui propietària. Així, si per exemple tenim un molí de pedra, primer seria del col·lectiu que el gestiona; en segon lloc podria ser d’un conjunt de comunitats que s’autoabasteixen (ZAL) i, finalment, del conjunt de veïns i veïnes organitzades horitzontalment a la zona (comunal), en el cas que hi hagi un espai amb aquestes característiques. Que sigui propietat comunal o de la ZAL vol dir que són ells qui decideixen qui ho gestiona; aquesta gestió pot estar en mans de persones o col·lectius que en el cas de marxar de la zona o si no ho gestionen amb perspectiva de mirar pel comú, se’ls pot retirar l’ús per a donar-lo a altres que estiguin disposades a fer-ho. Això ens serveix també per prevenir possibles privatitzacions futures d’allò col·lectivitzat i assegurar-ne l’ús per al comú. També es podrien crear cooperatives de crèdit a les nostres comunes ZAL’s, que poden ser més o menys formals, ja que una economia col·lectiva d’un projecte, al cap i a la fi actua com una cooperativa de crèdit, on posem els recursos de totes les persones del col·lectiu i entre totes decidim què en fem. Aquest funcionament es podria estendre a grups de persones més amplis, ajuntant la totalitat o part dels recursos monetaris de diverses persones i projectes d’una zona d’autogestió local i cedint-los a projectes de la zona.

C/ El problema dels diners: maneres d’obtenir recursos

Els diners, que impregnen la nostra quotidianitat i mediatitzen els nostres actes diàriament, són també un mitjà per tal d’assolir els nostres objectius. Accedim a ells venent la nostra força de treball, mitjançant subsidis, expropiacions o diferents privilegis. El nostre propòsit és extreure el màxim de recursos del sistema per dotar-nos de mitjans per anar consolidant les estructures que sostinguin les nostres vides, posant atenció a quina dedicació li prestem a aquesta activitat, la naturalesa de la mateixa i és clar, l’ús que donem als recursos aconseguits.

Sempre ens han dit que robar està malament, però quan prenem consciència del món en el qual vivim, ens adonem que això és una doctrina moral que pretén mantenir els privilegis i els béns que acumulen els rics. Així mateix, patim un robatori sistemàtic de la nostra energia, la salut, el temps, l’ànima i el mateix fet d’estar vius, per part dels que dirigeixen la producció (estats i empreses) cap als que som esclaus seus, la qual cosa els hi permet perpetuar un repartiment desigual i injust de la riquesa. De la mateixa manera, les lleis estan fetes per afavorir els interessos d’uns pocs, generant grans dificultats per engegar projectes que poden afavorir l’autonomia de les persones. La nostra ètica ens diu que no podem viure del robatori, ni robar entre iguals, però que l’expropiació a entitats oligàrquiques es pot posar al servei de l’autonomia (valorant el benefici segons els riscos), com són terres abandonades o en desús, maquinària immobilitzada o altres excedents acumulats que no estiguin responent a les necessitats de la població. Amb la mateixa finalitat, no ens avergonyim de col·lectivitzar els subsidis de l’Estat, aturs, pensions o altres pagues, o pagar els mínims impostos possibles (desobediència econòmica), ja que d’altra manera, alimenten un pressupost sobre el qual no tenim gaire cosa a dir i que s’articula a través d’uns ministeris piramidals que en general afavoreixen l’adoctrinament i la dominació. En síntesi proposem extreure el màxim de recursos de l’Estat i altres entitats oligàrquiques per a revertir-los al comú, on de manera directa i sense tuteles, puguem decidir que fer amb ells.

Els estalvis individuals, les herències o altres privilegis, poden alimentar processos de construcció col·lectiva. Sovint ens trobem que l’impediment més gran és la falta de confiança i la por vers les companyes i els projectes en els quals estem involucrades, per això creiem que cal superar-ho generant projectes sòlids i relacions d’estima i suport mutu. També pensem que a mesura que anem generant zones amb estructures de vida comunitàries, és possible que gent del nostre voltant també s’animi a contribuir aportant recursos per a impulsar-los.

També, existeixen arreu del món nombroses organitzacions filantròpiques (principalment en països d’alt poder adquisitiu) que destinen fons a “causes socials i mediambientals” i que no representen cap perill per l’autonomia de les nostres iniciatives, sempre i quan els recursos responguin a una necessitat concreta i amb objectius establerts prèviament per nosaltres mateixos, la quantitat a rebre estigui definida i, per tant, no sigui indefinida en el temps, qui finança no fiscalitzi ni alteri els acords presos pel col·lectiu i que no sigui una obligació fer propaganda de l’entitat.

Així doncs, apostem per posar sobre la taula el tabú dels diners i fer-ne un ús responsable, ètic i col·lectiu, sense malbaratar-los ni responent a un interès particular, reconeixent que són un mitjà central avui. Els necessitem per dotar-nos dels mitjans que ens permetran dependre’n menys i anar reduint la nostra relació individual amb ells, per tal de posar-los al servei de les nostres col·lectivitats.

Acabar amb l’economia de mercat

L’economia de mercat impregna gairebé tots els racons de la nostra existència. Les dinàmiques del capitalisme porten a mercantilitzar cada vegada més esferes, amb exemples com el de l’aigua, l’energia, la terra, inclús l’aire mitjançant els “bons” de CO2.

La famosa “mà invisible” que suposadament regula els mercats, veiem clarament que és una estafa. Les elits aprofiten la seva posició de poder per a acumular informació, poder i recursos, i amb això fan anar el mercat en el seu benefici. Una prova és la creixent acumulació de poder econòmic cada cop en menys mans, on molt poques empreses es reparteixen el mercat mundial, com en el cas del sector de l’agroindústria.

Per contra, l’economia que volem és aquella que se sustenta en les decisions de les mateixes comunitats autogovernades. La nostra proposta és que aquestes, per voluntat pròpia, directa i autònoma, avaluïn les seves necessitats, les seves voluntats, determinant perquè, com, què i per qui produir. En aquestes comunitats hi ha de poder participar tothom. Aquesta economia democràtica, pot contemplar evidentment mercats municipals o regionals, on el que es reprodueix no és la mercaderia com a propietat, ni l’interès particular com a finalitat, sinó la creació d’un valor d’ús (valor en relació a l’esforç destinat i al que pot aportar socialment, no al preu que li dóna un mercat) i vincles humans sustentats en les relacions d’afecte mutu. Aquests mercats només podrien servir per als béns que decidíssim que no són bàsics, per tal de no posar al mercat les necessitats bàsiques.

La proposta més concreta en una zona consistiria a visualitzar les necessitats que tenim com a població, anar generant un teixit productiu cooperatiu que pugui abastir-nos i paral·lelament, assemblees als pobles i barris, perquè siguin aquestes (o les entitats més col·lectives que puguem) les que assignin la gestió dels grans recursos de què disposem: boscos, rius, maquinària, infraestructures… Creiem que cal pensar mecanismes de coordinació per evitar la competició i la guerra de preus, ja que coneixem molts projectes cooperatius que immersos en l’economia de mercat han acabat autoexplotant-se i convertint-se una peça més de l’engranatge.

Per altra banda veiem clarament com, en general, el treball assalariat ens allunya de preguntar-nos què volem fer i per a quin objectiu, trobant-nos immersos en feines que el que fan és aportar més poder i recursos a les elits, precaritzant i desapoderant cada cop més les capes baixes de la societat i aprofundint els problemes socials que regeixen la societat en la qual vivim. Per contra, podríem organitzar-nos per a treballar col·lectivament dintre les nostres comunitats, enfortint llaços de companyonia i que el fet d’aconseguir un salari per a viure no resti absolutament separat de les nostres comunitats. Volem apostar per un treball que encamini tot el nostre potencial creatiu a la comunitat, realitzant tasques que aportin al bé comú, ens vinculin entre nosaltres i deixar de contribuir amb la nostra feina a què el capital continuï expandint-se i perpetuant la seva barbàrie.

Tot i aquest horitzó d’abolir el treball assalariat, som perfectament conscients que ens cal un procés de transició. Per un costat, algunes feines poden ser molt claus per a poder treure informació rellevant; també poden servir per a fer difusió d’un nou món des de feines públiques o científiques i, finalment, per a extreure recursos per a finançar mitjans de producció per als nostres projectes. Però en el cas que veiem que la feina que fem no és estratègica per alguna raó, pensem que valdria la pena intentar minimitzar-la al màxim, optant per viure amb simplicitat voluntària, gastant els mínims recursos a fora. No ens calen proclames sobre l’abolició del treball assalariat, la propietat privada, els diners i l’interès. Ens calen actes i accions col·lectives que ens permetin constituir formes estables de sostenir-nos, cooperant i estimant-nos i no sometent-nos els uns als altres.

Cooperativisme popular

Estem convençudes que les cooperatives poden ser una peça molt important de tota aquesta proposta de transició, ja que afavoreixen un funcionament horitzontal i sovint produeixen béns i serveis amb una perspectiva empoderadora. Tot i això veiem alguns perills. Es poden enumerar gran quantitat de casos de cooperatives que neixen amb una voluntat de transformació d’arrel de la societat, però que a causa de les regles de competència de l’economia de mercat en la que estem immersos, es veuen abocades a ser una empresa convencional més, reduint o minimitzant qualsevol finalitat social que poguessin tenir a la viabilitat que el mercat els permet. Els mecanismes de cooptació del sistema són subtils i molt eficaços: per un costat el fet d’haver de competir en qualitat i preus, pot fer que hagin de vendre més barat, precaritzant el propi treball; la falta de vendes o finançament ens pot portar a fer feines que no voldríem; la falta de recursos ens pot conduir a acceptar subvencions que ens facin treballar legitimant les institucions dominadores… Un altre perill és que encara que la gestió de l’entitat sigui horitzontal, no ho és la participació dels consumidors. Això a llarg termini pot conduir a tenir en compte les necessitats pròpies i no les de la comunitat en el seu conjunt.

Per a revertir aquesta situació pensem que és necessari ajuntar les esferes de la vida econòmica i política (producció, creació, planificació, deliberació, decisió), vinculant les cooperatives amb assemblees populars de barris o pobles, essent aquestes les que prenguin les decisions estratègiques de què, com i per a qui produir, mentre la cooperativa dirigeix els assumptes més tècnics del dia a dia. En el cas que no existeixin assemblees d’aquests tipus, l’entitat o conjunt d’entitats més aglutinadores que comparteixin una estratègia comunalitzadora a la zona poden assumir aquest paper. A més, s’haurà de tenir en compte que aquestes cooperatives respondran al nivell corresponent de presa de decisions (veïnat, poble, ciutat, regió, etc.), segons el grau de complexitat, les particularitats del territori, la demanda, els límits o la viabilitat del bé a crear.

Veiem com una eina interessant la coordinació “gremial” entre cooperatives del mateix àmbit de creació, on compartir estratègies, eines, aprenentatges i habilitats entre elles. Aquesta coordinació podria arribar a ser encara més forta unificant en una sola entitat totes aquelles cooperatives d’un mateix gremi per tal que les vendes siguin conjuntes i abolir així qualsevol possibilitat de competència. Pensem que això és possible també mantenint la producció repartida pel territori amb tots els avantatges de gestió comuna que això suposaria (compra de materials conjunta, única comissió de vendes, mecanismes interns per a invertir i optimitzar la producció…). Sempre, això sí, seguint la premissa anterior perquè aquests gremis no es converteixin en lobbies desarrelats de les comunitats, com passa en l’actualitat.

Cloenda

Veiem que tots aquests temes que hem abordat es podrien ampliar molt més, però aquesta tasca queda de moment per a futurs textos. També volem deixar clar que aquest text no és un punt final sinó un punt de partida en construcció constant. En aquest sentit ens proposem debatre’l i compartir-lo amb qui vulgui i en tingui ganes.

També volem comentar que aquest text ha sigut fruit d’una feina col·lectiva en la qual hem participat diversos membres del Grup de Reflexió per a l’Autonomia. A més, totes aquestes reflexions s’alimenten de les trobades en les quals diversa gent estem pensant conjuntament l’autonomia i com dotar-nos d’infraestructures llibertàries. Partim de la nostra experiència així com de l’experiència de la gent que camina al nostre costat, per combatre en favor d’una altra vida.

Per qualsevol suggerència, aportació o critica podeu escriure a: gra@pimienta.org

BIBLIOGRAFIA I REFERÈNCIES

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *